Caracteritzat per:
1) Fonètica
a) La conservació general de la pronunciació amb la vocal neutra (*) dels demostratius --aqueix/aqueixs [aqüeis]-- . General entre la població adulta, minva entre la jove per la influència de l'escolarització i de la parla d'altres pobles. (*) vocal neutra: aquella que feim servir a Mallorca, tret d'Alaró, Binissalem i Lloseta, per pronunciar mots com pera, res o vera.
b) Com a molts d'altres pobles de la cormarca (Petra, Artà, Maria, Llubí), pel tancament de la /o/ atona seguida d'una i tònica (cosí-cusí-; molí, -mulí-, t'ho diré -t'hu diré-) o d'una u tònica (romput-rumput-; poruc-puruc-; tot d'una -tut d'una-).
c) La pronunciació, ja ressenyada per mossèn Alcover, de la vocal neutra a final de paraula de manera molt semblant a la e tancada o castellana (Margalida-Margalide-; Antònia-Antonie-). General entre la població adulta, minva entre la jove per la influència de l'escolarització i de la parla d'altres pobles.
d) Tendència, entre la gent d'edat i especialment recessiva, a pronunciar les e i o tòniques dels cultismes adoptats a partir del castellà (com poema i idioma) amb la e i la o oberta (**), en lloc de fer-ho pronunciant-los amb les vocals e i o tancades(**). D'aqueixa manera, un hom diria po[è]ma i idi[ò]ma. Tot i que es tracta d'un fenomen que probablement desapareixerà en pocs anys, cal dir que encara és general la pronunciació del substantiu problema amb la e oberta (probl[è]ma).
(**) e oberta: com la de cor i por.
e tancada: com la de fer i la de té.
o oberta: com de cor i la de por.
o tancada: com la de botó i la de petitó.
2) Sintaxi
a) L'ús de la combinació de l'article es, o el seu femení -sa-, i un nom de persona o malnom, construcció que és emprada per parlar familiarment o humorísticament d'algú, sobretot per destriar-lo d'un conjunt més ampli de persones (per exemple: això ha estat sa Margalida!).
b) La inversió de l'orde dels demostratius: aqueix (aquëix/aquëixs [aquëis]), per a la proximitat, aquell (aquël(l)/ aquël(l) s); aquest (aquëst/ aquësts) en sentit figurat o de forma despectiva.
c) Ús de què com a interjecció, a final d'oració, tot indicant la demanda d'aprovació al que ha estat exposat durant l'oració (això és un doiarro, què?; amb aqueix entrenador no farem res, què?).
3) Morfologia
a) Manteniment del plural antic català en el primer grau del demostratiu (aqueix: aqueixs-aqueis), i en determinats termes, com la forma composta aqueix mateix (aqueixs mateixs-aqueis mateis) o el substantiu feix (feixs-feis).
b) Diferents solucions de la morfologia verbal, tot depenent de l'edat i l'extracció social:
i) Plural de la segona persona dels incoatius (parteixs [parteis]/parteixes; repeteixs [repeteis]/repeteixes; pateixs [pateis]/pateixes).
ii) Present de subjunctiu --a verbs com haver, anar, dir, partir, beure, creure o fer (faça/faci/fai; faces/facis/fais; faça/faci/fai...).
iii) Imperfet de subjunctiu de la primera conjugació ( com anàs/anés; anasses/ anassis/anessis; anàs/ anés; anàssem/anàssim/anéssim ; anàsseu/anàssiu/anéssiu, anassen/anassin/anessin). [Aqueixa innovació, tot i que coincideix amb el català oriental peninsular, no és fruit de la influència del llenguatge estàndard, sinó del mateix procés analògic operat en aquella parla a partir de l'imperfet de la segona conjugació -cregués, anés, fes, vengués...]
iv) Altres: faç (tradicional)/faig (modern); haguera (tradicional)/ hagués (modern).
4) Lèxic
a) Una bona partida d'arcaismes ja desapareguts en altres pobles i mantenguts a Santa Margalida, sobretot entre la gent d'edat com: cura --tenir bona o mala cura de qualque cosa-; despesa -fer una cosa a cost i despesa de qualcú-; pertocar, positura, terme o termini.
b) Propi o no documentat a altres poblacions; per exemple:
i) betzofiada -augmentatiu de betzef-;
ii) berul --persona de poc enteniment-;
iii) bosquet, --persona de baixa extracció social--;
iv) bosquetada -fet propi de bosquets-;
v) bruf -refresc-;
vi) carrerassa -camí d'establit-;
vii) fondo --zona del litoral confrontant amb la desembocadura d'un torrent-;
viii) raga -tala, destrossa a un sembrat o a vegetació--.
c) Compartit només amb alguns pobles propers, com: pitxos -pèsols- i nius -aucells-.
d) Dites i fraseologia. Fan referència a persones o indrets de la població i que han estat incorporades al refranyer, com per exemple: "tenir cap de Calafat" -ésser molt inteligent-; "ésser a sa Figuera" -estar a punt de morir-; "pensar-se ser en Cocou, que rompia ses camies" -per referir-se a persones que bravegen de molta força-).